“Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà”. Les paraules de Caterina Albert, també coneguda pel seu pseudònim com a Víctor Català, fan mostra del que va ésser la seva carrera professional: una dona dedicada plenament a l’art des de ben jove, no només literari, si no també pictòric i escultòric. Ella va projectar la seva carrera literària tenint com a fonts d’inspiració personal a la seva mare i àvia, fins al punt de presentar-se als Jocs Florals d’Olot, guanyant amb una peça lírica i creant un escàndol pel seu sexe. Un fet que no va desmotivar a l’autora escalenca a seguir amb la seva creació literària, estimulada per altres autors catalans com J.Maragall o N.Oller i J.Folch i Torres que van aconseguir introduir a l’autora al món masclista de les lletres. L’entrada de l’autora en aquest món va significar l’inici d’una etapa literària clandestina, on el seu nom era sinònim a vet, a silenci. La publicació dels seus escrits va començar a formar part de l’escena literària catalana: un estil propi i impecable que tracta temes com són el de la situació de la dona, les relacions de parella i la quotidianitat sota una perspectiva rural i quotidiana.
Podríem dir, llavors, que Caterina Albert va saber fer del res uns grans projectes que l’han convertida en un referent de la literatura catalana del segle XX, una guanyadora al camp masclista literari on el seu afecte cap a la literatura va ésser la millor arma per acabar amb els tòpics. Un tòpics allunyats de la seva independència creativa, de l’escola i el dogma, d’elements refinats aristocràtics que menyspreaven la seva obra eminent.
