Bulevard cap al palau subterrani.

[TRADUCCIÓN: http://translate.google.es/translate?hl=es&sl=ca&tl=es&u=http%3A%2F%2Felatlasdetuombligo.blogspot.com%2F ]

Moscou, vint i nou de març del dos mil deu. Obro la persiana de l’habitació després d’haver passat una nit acompanyada d’insomni, pensaments i de lectures del Corà. Fa fred i la trepadora del jardí del senyor Bógdanov ha pujat fins l’ampit de la meva finestra. Després d’haver-me vestit, arribo al lavabo i em miro al mirall veient el reflex d’una dona sense forces, cansada de lluitar. Em disposo a raspallar-me la llarga cabellera mentre recordo el que em va passar fa cosa de dos anys... Mentre em raspallava, tancava els ulls perquè les estrebades de cabell a causa dels nusos em feien impossible mantenir-los oberts. Quan ho vaig fer vaig veure una ombra reflexada que em retransmetia calor: Mahoma s’havia dirigit a mi. M’havia escollit amb només vint anys entre els mil dos-cents milions de musulmans per alliberar-nos de les crueltats dels cristians regalant-me el cel en el moment el que arribés el dia de la meva mort retrobant-me amb el meu marit, Tesnim desaparescut ara fa tres anys després d’una reunió. Ell era membre d’una important societat islamista al Cauques del Nord i no havia tornat a saber d’ell. Abans de marxar em va dir que no el busqués i que si no tornava a aparèixer esperés noves ordres d’algú superior. Mahoma era aquell “algú superior”. El profeta m’estava donant l’oportunitat de guanyar-me el cel retrobant-me amb el meu marit i salvant a la meva gent i no la perdria per res del món, capaç de tot. Ibilisi, tres de novembre del dos mil nou. Em trobo a la mesquita amb Dzhennet Abdurajmánova, una jove de disset anys que acaba de perdre el seu marit a mans dels cristians. M’apropo a ella per donar-li tot el meu condol i em xiuxiueja a l’orella dient-me que sap que jo sóc una d’elles, de les escollides pel profeta. Em quedo freda i li dic que aquella mateixa nit vull quedar a casa meva i parlar sobre el tema. A les deu ja estava asseguda a la cadira de la cuina mentre preparava te. Després de reflexionar fins passada la mitja nit, vam arribar a l’extrem de pensar en que viure era donar-li pas al cristianisme amb l’opressió del poble islàmic. El seu marit va caure i el meu segurament que també, com va afirmar el profeta. Vam acordar una data i un destí per posar fi a les injustícies. Avui era el dia. Ella encara dormia. Jo preparo l’esmorzar i poso a bullir aigua per prendre te amb llet mentre entono “Aixecat sol” una cançó típica que li cantava a la meva neboda per dormir quan estiuejàvem a l’Índia. Quins temps aquells... Mentre menjo truita sento l’autobús que agafarem en dues hores per dirigir-nos al palau subterrani de Moscou. A l’acabar vaig dirigir-me a l’habitació per vestir-me trobant-me amb la Dzhennet resant després de despertar-se. Al veure’m es va aixecar ràpidament del terra em va mirar als ulls intensament i em va abraçar. Seguidament vam anar a l’habitació on teníem la indumentària i les nostres ànimes, les quals pesaven dos quilos i eren completament blanques. Estaven recobertes per plàstic i connectades per un dispositiu el qual s’activaria amb la trucada d’Alà. Ens disposàvem a sortir quan em va venir al cap el collaret que em va regalar la meva àvia quan era petita. Vaig entrar a la meva habitació i vaig mirar per la finestra. Al jardí,el senyor Bógdanov va mirar cap a dalt i em va regala un somriure i una salutació amb les tisores de podar a la mà. Jo li torno ambdues i obro el calaix de la tauleta de nit. Allà estava la capseta i un llibre. Vaig agafar-ho tot i vaig notar com la meva ànima es clavava a les costelles. Amb una presencia recta vaig dirigir-me a la porta on m’està esperant la Dzhennet ja molt intranquil·la. En silenci, esperem l’autobús mentre repasso fragments del Corà que em puguin ajudar a donar el pas. Miro els edificis, els cotxes, les persones i el bulevard cap al cel. Un quart de vuit: arribem a l’estació. Allà estava un dels companys del meu marit: Alt i moreno, vestit amb uns pantalons i una jaqueta texana. També porta una gorra de beisbol i unes esportives. Ens quedem parades i s’apropa d’una forma discreta. Ens dona els dos últims consells i una forta dosis d’optimisme i seguretat. La gent segueix pujant i baixant del metro immersa en les seves rutines i problemes, totes independents. Suspiro i pujem al metro deixant a l’andana a aquell home. Ella començarà el seu camí cap al cel de Lubianka a prop del Servei Federal de Seguretat i jo més lluny, a Parc Kultury. Em suen les mans i només faig que repetir fragments i pensar en bons moments de la meva vida. S’aixeca del seient del front amb un somriure irònic dirigint-se a mi amb un “Ens veiem a l’Edèn” va baixar i va desaparèixer per sempre. Tres parades i començo el meu camí. Noto el pes de la meva ànima i el calor que em proporciona. Dos parades. Veig els arbres del bulevard i un munt de seguidors de Tesnim, el nou profeta islàmic que el victoregen per haver acabat amb el cristianisme al món. Ploro d’alegria perquè he aconseguit el nostre objectiu. Escolto una veu que diu: “Pròxima parada Parc Kultury”.Observo els passatgers que llegeixen, escolten música o miren el reflex de la finestra. Tres quarts de nou. La meva ànima vibra, el mòbil que em va proporcionar Alà fa dos anys està sonant! Ara si que és hora, em necessita més que mai. Quina alegria, noto com començo a delirar. M’aixeco entre rialles i... BOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOM!