viernes, 30 de diciembre de 2011
"Un año más, 2011"
Este año me llevo haber visto a Quique por partida doble. Cartas que huelen a 17. Dos premios literarios. Una corta estancia en una radio local. La militancia activa en Iniciativa per Catalunya Verds y con ella un sinfin de gente genial. Amistades que se ahogan con el paso del tiempo y otras que se afianzan a causa de las circunstancias. Amistades que surgen de la suma de kilómetros. Verano "cervezainolvidable" y otoño agridulce. Un segundo de bachillerato que te ahoga. Un TR estresante. Postales madrileñas que te alegran el día. Una Rosa Insa que se nos va. Poemas de Murcia que acaban en Barcelona por equivocación (Iban a Acapulco).
Mª Àngels, Josep, Carlos, Álex, Laura, Félix, Judit, Ismael. Gracias, gracias y gracias: no hay más.
Hugo, Greta, también seguís ocupando un pedacito de mí. No os olvidamos.
A los que me leéis, comentáis y seguís os deseo un feliz año 2012. ¡Nos leemos el año que viene!
miércoles, 14 de diciembre de 2011
Ets tu? Sóc jo amb vint i set
Saps què? Amb disset anys desitjava tant el futur que va arribar un moment en el què el desig es va convertir en l’oblit del present. Aquell present era la bogeria pròpia de l’edat, aquella que t’incitava a deixar-te portar pels teus sentiments i impulsos. La Laura dels disset era una noia tossuda, poruga i amb el cap ple de preguntes sense resposta. Una noia que buscava la solució al sentiment d’incultura als palaus de la cultura literària: les biblioteques. Per posar-li remei a aquest sentiment, vaig llançar-me a la piscina i, després de superar un dels pitjors tràngols de la meva vida, la maleïda selectivitat, vaig estudiar a la Universitat de Barcelona el grau d’estudis literaris. Els millors moments de la meva vida els recordo allà, on vaig poder gaudir del poder de la lletra, d’una gent amb la que compartia gustos i aspiracions personals. Tinc gravada al meu cervell la cara d’alegria i d’orgull dels meus pares quan van sentir el meu nom entre les llicenciades. Quan vaig acabar el màster vaig fer oposicions i així entrar a un institut com a professora de literatura universal. Aquella feina no era el que jo m’esperava i els meus alumnes em feien sentir com un borrissol cada cop que entrava a les aules. Donada la situació que patia, vaig decidir fer el que tota la vida havia desitjat: deixar enrere una Barcelona que ja no omplia els meus pulmons d’aire i muntar una llibreria a la vora d’una altra mar: Cadis. La llibreria és de llibres d’aquells que ja no es fan, llibres de paper que són considerats peces de col·leccionista i que van ésser substituïts pels llibres digitals. M’agrada la feina que faig, m’agrada Cadis i també que sigui en Sergio qui m’acompanyi des dels catorze anys. Sí, aquell company d’escola i institut que era tan orgullós i amb qui sempre havia tingut una relació constant d’amor-odi i la certesa de fer de les nostres vides una sola. Les nostres vides sempre havien tingut el temps just per ficar els seus sentiments a una maleta, agafar camí conjuntament i dir-nos aquelles paraules d’amor que ambdosos desitjàvem . Però va arribar el dia que se’ns va oblidar tancar les maletes i els nostres sentiments van caure al mateix temps. Quan això va succeir vaig poder entendre les paraules de García Montero: “Si el amor,como todo, es cuestión de palabras, acercame a tu cuerpo fue crear un idioma”.
miércoles, 7 de diciembre de 2011
Lo tuvimos tan fácil que valió la pena.
La verdad es que todo esto ha sido culpa mía, por dejar que el asunto se me fuera tanto de las manos. Yo he sido la culpable de una cuerda atada a una mano nos uniera de forma simbólica, de intentar mantener el contacto mediante postales que nunca llegaron, de las llamadas que nunca hicieron sonar el teléfono y de tener la absurda esperanza de comenzar una nueva etapa, un año nuevo juntos.
Toda la culpa ha sido sólo mía. Sólo mía.