Ets tu? Sóc jo amb vint i set

Saps què? Amb disset anys desitjava tant el futur que va arribar un moment en el què el desig es va convertir en l’oblit del present. Aquell present era la bogeria pròpia de l’edat, aquella que t’incitava a deixar-te portar pels teus sentiments i impulsos. La Laura dels disset era una noia tossuda, poruga i amb el cap ple de preguntes sense resposta. Una noia que buscava la solució al sentiment d’incultura als palaus de la cultura literària: les biblioteques. Per posar-li remei a aquest sentiment, vaig llançar-me a la piscina i, després de superar un dels pitjors tràngols de la meva vida, la maleïda selectivitat, vaig estudiar a la Universitat de Barcelona el grau d’estudis literaris. Els millors moments de la meva vida els recordo allà, on vaig poder gaudir del poder de la lletra, d’una gent amb la que compartia gustos i aspiracions personals. Tinc gravada al meu cervell la cara d’alegria i d’orgull dels meus pares quan van sentir el meu nom entre les llicenciades. Quan vaig acabar el màster vaig fer oposicions i així entrar a un institut com a professora de literatura universal. Aquella feina no era el que jo m’esperava i els meus alumnes em feien sentir com un borrissol cada cop que entrava a les aules. Donada la situació que patia, vaig decidir fer el que tota la vida havia desitjat: deixar enrere una Barcelona que ja no omplia els meus pulmons d’aire i muntar una llibreria a la vora d’una altra mar: Cadis. La llibreria és de llibres d’aquells que ja no es fan, llibres de paper que són considerats peces de col·leccionista i que van ésser substituïts pels llibres digitals. M’agrada la feina que faig, m’agrada Cadis i també que sigui en Sergio qui m’acompanyi des dels catorze anys. Sí, aquell company d’escola i institut que era tan orgullós i amb qui sempre havia tingut una relació constant d’amor-odi i la certesa de fer de les nostres vides una sola. Les nostres vides sempre havien tingut el temps just per ficar els seus sentiments a una maleta, agafar camí conjuntament i dir-nos aquelles paraules d’amor que ambdosos desitjàvem . Però va arribar el dia que se’ns va oblidar tancar les maletes i els nostres sentiments van caure al mateix temps. Quan això va succeir vaig poder entendre les paraules de García Montero: “Si el amor,como todo, es cuestión de palabras, acercame a tu cuerpo fue crear un idioma”.