“L’art contemporani s’acosta a l’alumnat de segon de Batxillerat”

El passat 13 de gener, els i les alumnes de segon de Batxillerat humanístic i social vam poder gaudir de dos experiències que ens varen apropar a moviments artístics innovadors, renovadors i dogmàtics donats al segle XX. Aquests moviments, en molts dels casos, queden justificats i contextualitzats amb els fenòmens històrics, adquirint un significat diferent segons el punt de vista dels diferents autors.

Amb la visita a la Fundació Miró, l’alumnat de l’assignatura vam tenir l’oportunitat de conèixer a l’artista barceloní i la seva tendència Surrealista, la qual varia en les diferents etapes de la seva carrera. El podríem definir com un artista innovador donades les tècniques pictòriques empleades, un artista compromès amb la seva terra i que utilitzava símbols per a referir-se a tot allò que admira i estima. També varem venir l’ocasió de visitar l’exposició temporal de la Col·lecció Clark al Caixafòrum. Les obres que estaven exposades eren peces de gran renom dins del moviment artístic del Impressionisme protagonitzat per Sisley, Pissarro, Manet, Monet, Degas o Renoir. Tots aquests artistes tenen en comú una temàtica propera a la natura i a la quotidianitat, on la importància de l’exactitud i d’instantaneïtat de les obres és una de les característiques clau del moviment.

Aquesta sortida no només va ésser interessant, si no que va dinamitzar i complementar tot allò après dins de l’aula d’art.

Reciprocidad número 19.

Ritmos cardíacos superiores a las 85 pulsaciones cuando tu boca se acerca a la mía sin pedir permiso. La absurda negación a esa adicción a tu egocentrismo. La espontaneidad de mis sonrisas cada vez que te veo venir de lejos. La caida de mil y un miedo a medida que pasan los días y yo sigo contigo. Canciones que no decían nada y ahora tienen un sentido claro y clave. Tus manos, tus dedos, tu cuello, tu pelo y, sobretodo, tus orejas. Mis labios, mi barbilla, mi cintura. La anchura de mi cabezonería frente a tu altura. Tu sonrisa, las despedidas, la alegría, la ilusión, la esperanza y el empeño de forjar un plural desde mi yo, mi tú hasta llegar a un nosotros.

Caterina Albert, escriptora professional.

“Qui molt projecta i res no fa, si res no era, res no serà”. Les paraules de Caterina Albert, també coneguda pel seu pseudònim com a Víctor Català, fan mostra del que va ésser la seva carrera professional: una dona dedicada plenament a l’art des de ben jove, no només literari, si no també pictòric i escultòric. Ella va projectar la seva carrera literària tenint com a fonts d’inspiració personal a la seva mare i àvia, fins al punt de presentar-se als Jocs Florals d’Olot, guanyant amb una peça lírica i creant un escàndol pel seu sexe. Un fet que no va desmotivar a l’autora escalenca a seguir amb la seva creació literària, estimulada per altres autors catalans com J.Maragall o N.Oller i J.Folch i Torres que van aconseguir introduir a l’autora al món masclista de les lletres. L’entrada de l’autora en aquest món va significar l’inici d’una etapa literària clandestina, on el seu nom era sinònim a vet, a silenci. La publicació dels seus escrits va començar a formar part de l’escena literària catalana: un estil propi i impecable que tracta temes com són el de la situació de la dona, les relacions de parella i la quotidianitat sota una perspectiva rural i quotidiana.
Podríem dir, llavors, que Caterina Albert va saber fer del res uns grans projectes que l’han convertida en un referent de la literatura catalana del segle XX, una guanyadora al camp masclista literari on el seu afecte cap a la literatura va ésser la millor arma per acabar amb els tòpics. Un tòpics allunyats de la seva independència creativa, de l’escola i el dogma, d’elements refinats aristocràtics que menyspreaven la seva obra eminent.

"Un año más, 2011"

Me había prometido y jurado que no haría una valoración de este año, pero, como siempre, acabo haciendo todo lo contrario. Cuando echas la vista para atrás y tienes la cabeza un poco más fría eres más consciente de las cosas. Me he dado cuenta que, a pesar de que considere el 2011 como un año para olvidar, hay cosas que merecen sitio en mi memoria. He decidido dejar constancia de las cosas que cuando las pienso me hacen sonreír y me siguen dejando un buen sabor de boca. Allá voy.
Este año me llevo haber visto a Quique por partida doble. Cartas que huelen a 17. Dos premios literarios. Una corta estancia en una radio local. La militancia activa en Iniciativa per Catalunya Verds y con ella un sinfin de gente genial. Amistades que se ahogan con el paso del tiempo y otras que se afianzan a causa de las circunstancias. Amistades que surgen de la suma de kilómetros. Verano "cervezainolvidable" y otoño agridulce. Un segundo de bachillerato que te ahoga. Un TR estresante. Postales madrileñas que te alegran el día. Una Rosa Insa que se nos va. Poemas de Murcia que acaban en Barcelona por equivocación (Iban a Acapulco).

Mª Àngels, Josep, Carlos, Álex, Laura, Félix, Judit, Ismael. Gracias, gracias y gracias: no hay más.
Hugo, Greta, también seguís ocupando un pedacito de mí. No os olvidamos.

A los que me leéis, comentáis y seguís os deseo un feliz año 2012. ¡Nos leemos el año que viene!

Ets tu? Sóc jo amb vint i set

Saps què? Amb disset anys desitjava tant el futur que va arribar un moment en el què el desig es va convertir en l’oblit del present. Aquell present era la bogeria pròpia de l’edat, aquella que t’incitava a deixar-te portar pels teus sentiments i impulsos. La Laura dels disset era una noia tossuda, poruga i amb el cap ple de preguntes sense resposta. Una noia que buscava la solució al sentiment d’incultura als palaus de la cultura literària: les biblioteques. Per posar-li remei a aquest sentiment, vaig llançar-me a la piscina i, després de superar un dels pitjors tràngols de la meva vida, la maleïda selectivitat, vaig estudiar a la Universitat de Barcelona el grau d’estudis literaris. Els millors moments de la meva vida els recordo allà, on vaig poder gaudir del poder de la lletra, d’una gent amb la que compartia gustos i aspiracions personals. Tinc gravada al meu cervell la cara d’alegria i d’orgull dels meus pares quan van sentir el meu nom entre les llicenciades. Quan vaig acabar el màster vaig fer oposicions i així entrar a un institut com a professora de literatura universal. Aquella feina no era el que jo m’esperava i els meus alumnes em feien sentir com un borrissol cada cop que entrava a les aules. Donada la situació que patia, vaig decidir fer el que tota la vida havia desitjat: deixar enrere una Barcelona que ja no omplia els meus pulmons d’aire i muntar una llibreria a la vora d’una altra mar: Cadis. La llibreria és de llibres d’aquells que ja no es fan, llibres de paper que són considerats peces de col·leccionista i que van ésser substituïts pels llibres digitals. M’agrada la feina que faig, m’agrada Cadis i també que sigui en Sergio qui m’acompanyi des dels catorze anys. Sí, aquell company d’escola i institut que era tan orgullós i amb qui sempre havia tingut una relació constant d’amor-odi i la certesa de fer de les nostres vides una sola. Les nostres vides sempre havien tingut el temps just per ficar els seus sentiments a una maleta, agafar camí conjuntament i dir-nos aquelles paraules d’amor que ambdosos desitjàvem . Però va arribar el dia que se’ns va oblidar tancar les maletes i els nostres sentiments van caure al mateix temps. Quan això va succeir vaig poder entendre les paraules de García Montero: “Si el amor,como todo, es cuestión de palabras, acercame a tu cuerpo fue crear un idioma”.